Amb Itineraris de lectura, a Tàrrega

Gràcies al programa Itineraris de Lectura de la Institució de les Lletres Catalanes, el passat 19 de febrer vaig estar a l'Escola d'adults de Tàrrega, per comentar amb l'alumnat els meus llibres Una sortida digna i Molles per no perdre'm, convidat especialment per l'amiga blocaire Montserrat Aloy, cantireta.

Per a mi, aquestes visites a centres d'ensenyament són molt especials, i ho aprofito per regalar-me mig dia festiu.

Surto amb força marge de temps de Tortosa, per no haver de córrer, per gaudir del viatge, per no pagar peatges de la pressa. L'última hora d'espionatges al país i els preparatius del partit de Champions de demà m'acompanyen. I pensaments dispersos. Els núvols són grisos, i baixos (o les muntanyes altes?), però el paisatge vora la carretera s'esquitxa de flors silvestres, blanques.

Arribo a Tàrrega a hora de dinar. Carrers despullats que passejo amb saludable desig de badar. Allibero uns quants llibres pels carrers, i en deixo de meus a la Biblioteca (xafardegen a l'ordinador a veure qui sóc), i en un bar de la plaça Sant Antoni on sona música country (un cartell anuncia proper concert de Tomeu Penya; tot lliga). Prenc un tallat i un tall de coc que em sedueix, amb gust d'anís.

Encara tinc temps, i torno a passejar per carrers que he trepitjat abans, i reconec aparadors que ja he mirat (em reconeixen a mi?), i em sento menys foraster.

I arribo a l'Escola d'Adults, i la Montse ja m'espera, i es produeix aquest encant quan dos amics blocaires es troben per primer cop, cara a cara, i compartim inquietuds vitals i literàries, i després ja parlàrem més, que ara hem d'anar a classe. 

Moment de desvetllar misteris, de desembolicar regals, quan travesses la porta, per ambdues parts. És una classe d'adults, però són bastant joves, però també ha vingut gent de fora. L'aula és plena. Han treballat alguns dels meus relats breus, i diuen que els han agradat, que els han semblat tristos, i també divertits, perquè tot pot ser alhora. I intento explicar els meus perquès de contista, la meva passió per la brevetat, i acabo, com sempre, llegint-ne algun. M'hi passaria hores. En moments així no sento ni cansament, ni símptomes dels constipat que em persegueix fa setmanes.

Quan acaba sí, em sento dolçament cansat, i xerrem una estona més amb la Montse i altres mestres i, per si fos poc, em regalen dolços i vi de la terra.

Me'n torno cap a Tortosa. Truco a casa. Ja vinc. A tanta distància, la veu del meu fill fa que l'enyori més. No corris; no.

Ja és fosc, i al costat de la carretera no es veuen les flors silvestres, però hi són, blanques.