el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Pàgines
▼
16 de febrer 2013
Per als Relats conjunts
El verd que esquitxa les ruïnes del meu passat no és simptoma de renaixença, sinó de defalliment. Les restes de vells castells no protegeixen bé el seu interior. -
Per als Relats conjunts del mes.
Que hi hagi un nou renaixement no vol dir que sigui el nostre.
ResponEliminallàstima que sigui defalliment! bona participació!
ResponEliminaintentem al menys, que no caiguin !
ResponEliminaCom sempre, preciós, poètic, tendre, genial!
ResponEliminaLa última frase és brutal! M'ha agradat molt!
ResponEliminaAi, que em temo que no renaixerem pas...
ResponEliminaEns caldrà contruirlos de nou??
ResponEliminaUna mica trista m'ha deixat...
Aferradetes.
Ja és cert que ens surt una mica de verdet. Però també cal reconstruir-nos cada dia.
ResponElimina
ResponEliminaRuïnes que són contingut i continent, amb molta història per contar. Uf: "Les restes de vells castells no protegeixen bé el seu interior."
Molt visual i poètic.
ResponEliminaDoncs l'interior dels vells castells valen la pena de protegir. Haurem de fer un fossat! M'ha agradat molt.
ResponEliminaSobre les ruïnes d'un castell que ja no protegeix pot aixecar-se un bosc impenetrable...
ResponElimina