Els records romanen amagats sota
els plecs de les hores viscudes i, de sobte, s’inventen un viatge en el temps
per fer-se presents a través dels anys, per fer-nos sentir emocions
disfressades que truquen a la porta; perquè els records són versions adaptades
del passat.
Quan era molt petit, amb mons pares
i mon germà, vam visitar el zoo de Barcelona, i vam pujar a l’avió del
Tibidabo, i vam passejar per Montjuïc. De tot això en recordo imatges tèbies,
gràcies al suport incondicional del banc i negre d’unes fotos que ma mare desa
en una capsa de llautó. D’aquell dia en recordo especialment un instant
concret, brevíssim,: tota la família dalt d’un taxi i algú que assenyalà amb el
dit excitat: Mira, Colón!
El record s’ha fet viu de nou avui,
dècades després, en un altre viatge especial, tot just després de deixar la
ronda Litoral. Ja per sempre, la imatge del monument i la dels taxis de
Barcelona, em desperten una íntima sensació de tendresa.
.
Fragment del llibre Molles per no perdre'm. Aquí la seva presentació virtual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada