30 anys del meu primer poema

Avui és un dia especial: fa trenta anys que vaig escriure el primer poema.

Llavors tenia 18 anys, estudiava 1r de Magisteri a Tarragona, em quedava durant al setmana en una residència d'estudiants mixta, el Sant Jordi, i tot plegat era un caldo de cultiu de noves emocions, ideals, maneres de mirar i digerir la realitat diferents. Cantàvem cançons de Lluís Llach, creixíem, ens coneixíem, ens posicionàvem. 

En pocs mesos vaig pair un munt de sensacions, i una noia que estudiava amb mi, tortosina per a més dades, tocava el piano i escrivia poemes. Suposo que posar-me a escriure fou un pas natural, lector empedreït que ja era des de feia molt temps. 

Aquell 17 de maig de 1983 va néixer el primer d'un seguit de poemes, més de cent, que vaig anar escrivint durant uns quatre anys, que tinc desats en un parell de llibretes, innocents, immadurs, amb alguna falta d'ortografia, i carregats d'il·lusió, amb més passió que destresa. Poemes reivindicatius, socials; d'amor, evidentment. Poca gent els llegí; poca gent els llegirà.

Després d'un parèntesi creatiu, el 1992, potser quan havia arribat realment la meva maduració, vaig intentar el primer conte; i ja en porto més de quatre-cents (nanocontes a banda).

Aquell poema començava amb el vers "Ara que tinc temps". Un petit pas per a la humanitat, però gran pel xiquet que sóc encara

Potser ara em queda menys temps, però la mateixa il·lusió.