Un sol de veritat, d'Agustí Clua

El Delta és la comunió perfecta de l'aigua, la terra i els éssers humans. Un paradís on la vida és arran de terra, on la terra és a tocar, i el sol, i la veritat, i la bellesa de la senzillesa.
En aquest marc, l'any 2007 Agustí Clua va escriure L'absenta, un recull de narracions, reflexions, etc, posades en veu d'una dona gran, tot un homenatge de l'autor a la generació dels nostres pares i mares. Aquest recull, iniciat arran d'una col·laboració en una revista de Camarles, ara ha tingut continuïtat, amb un estil molt més literari i poètic, amb Un sol de veritat, amb el qual ha guanyat el Premi de Narrativa Ciutat d'Eivissa 2011.
Es tracta d'una barreja d'estils on conviuen la prosa poètica, la narració, reflexions, contes, literatura i memòria col·lectiva, llenguatge popular i emocions, la reivindicació del senzill i una mena de pagament d'un deute generacional.
Un homenatge a la nostra terra, la nostra gent, els seus esforços, il·lusions  i ensenyances.
Us deixo alguns fragments escrits i llegits:

“Plantar en lo soldó és com embotir la mà en un poal ple de vidres diminuts, un pensament de desert als repèls i a les ungles brutes.”

“Res no em pot passar quan ets tu qui espolses los llençols al vent i desembosses los dubtes.”

“I mai no en tindrem prou. Sempre hi haurà un ramet d’alfàbrega, una lluna somrient, una altra albada a on poder tornar.”

“És molt difícil assumir l’esperança de viure si qualsevol record o objecte antic no aporta més que nostàlgia.”

“Teníem un imperi baix dels nostres peus sense saber-ho. Per això, que ningú mos done lliçons, i malfiem-nos dels poderosos quan lo poder el dóna el diner i no l’ànima, ni l’aigua del cel, ni els terrossos. Tots los justos, los que durant aquells anys vam patir tantes misèries damunt d’una terra tan fèrtil, encara fem puntetes aguaitant al final d’esta mar pacient, esperant l’illa de llum que segur vindrà a buscar-mos un dia.”