Línia blava, de Ramon Solsona

Fins ara coneixia la faceta amb cert to humorístic de Ramon Solsona: la sarcàstica mirada del món polític i social català de DG, l'humor negre de Cementiris de butxaca, o la deliciosa i també dolorosa mirada a la família de L'home de la maleta.
Mai m'ha decebut, i Línia blava no n'és una excepció, i m'admira descobrir-hi un altre registre, més realista i punyent, més descarnat. Diversos personatges coincideixen durant un trajecte de la línia blava. Les seves vides s'han creuat, es creuen o es creuaran, a mercè de l'atzar,o en mans d'un testimoni , d'un narrador que no sabem si es limita a ser omniscient, omnipotent o omnipresent, o tot alhora.
Viure no és una línia, sinó una xarxa, i mai no estarem segurs de quina és la trajectòria correcta. Ens equivocarem de vagó, això és inevitable, però sempre arribarem a algun lloc.
Una gran novel·la, un enorme recull d'històries.
Us deixo amb un fragment: