l’aigua tèbia i gairebé immòbil del record

Platja del Trabucador, al vespre. La meva dona i el meu fill passegen amb l’aigua a mitja cama; busquen caragols de mar o catxels, i celebren cada troballa com un gran èxit que comparteixen amb mi. Caminen a poc a poc, com si mesuressin bé cada passa. El sol, abans d’amagar-se rere la serra del Montsià, pinta una catifa de llum sobre la badia. Per un moment es posen al seu camí, i el relleu queda gravat sobre l’aigua tèbia i gairebé immòbil del record.