amb un somriure

Quan jo era un xiquet, Manolo Escobar era una de les icones del que llavors considerava antic, d’abans, de generacions enrere. El veia molt llunyà de mi mateix i els meus gustos, de tot allò que considerava modern.

Després, en algunes entrevistes on l’he vist, m’ha semblat una persona entusiasta i vital, optimista, un generador de felicitats petites.

Avui m’arriba la notícia de la seva mort, i faig càlculs; m’adono, amb cert vertigen, que el Manolo Escobar de quan jo era xiquet tenia aproximadament la meva edat. Puc veure el costat fosc i pensar que molts em deuen veure antic. O seguir el model del Manolo, i decidir que em queda corda per a estona, amb un somriure.