Xarxes socials: obrir-nos o tancar-nos?

Sembla indiscutible que les xarxes socials com ara Facebook  són una eina de comunicació fabulosa , una finestra per a enviar i rebre informació d’arreu del món. Deixant de banda la veracitat de la informació que circula, a mi se’m plantegen algunes reflexions.

Quan una persona ens proposa amistat (amistat? crec que, en aquest cas, la paraula amistat no és encertada semànticament, tot i que sí com a màrqueting. Som amics al facebook? Coneguts? saludats?) sovint prenem, com a criteri per acceptar-lo, els seus gustos, aficions, etc. Crec que la tendència general és que, si la persona en qüestió sembla que tingui una ideologia molt allunyada de la nostra no acceptem l’amistat, ens dol tenir-lo a la nostra llista “d’amics”. Les conseqüències d’això és que la majoria de la gent que seguim i que ens segueix som de la mateixa corda, coincidim en moltes formes de pensar, amb la qual cosa, les idees, les opinions, les propostes... viatgen en cercles tancats que s’embadaleixen en l’autocomplaença. D’aquesta manera, els diversos cercles de pensament, d’opinió, són impermeables els uns amb els altres, amb comptades excepcions que, normalment, serveixen per escarnir, criticar, burlar-se, dels “altres”.

Utilitzar la paraula “amic” ens frena per acceptar el contacte amb segons qui  (Twitter crec que ho encerta millor amb “seguidor”), però potser aquesta seria la millor manera d’aprofitar unes eines tan properes; potser hauríem de fomentar el diàleg, l’intercanvi d’idees, el debat, sense caure en l’escarni fàcil; obrir finestres als cercles i ser globals de veritat.

(Fa uns dies vaig fer aquesta reflexió al meu mur del facebook, i podeu llegir o escriure comentari.)