Camins i pantalons

Camino al meu ritme per la vorera. M’avança un noi jove acompanyat de la seva música que inunda, o envaeix, provisionalment el meu espai. Fa un gest amb la mà per apujar-se els pantalons per la part del darrere, és a dir, del cul. Li deuen caure. No m’estranya; no he entès quina llei de la física fa que no caiguin aquests pantalons a mitja anca. És bona pregunta per a un dels meus científics de capçalera, Daniel Closa. Tampoc entenc quines lleis de la sociologia fan que els vulgui portar. Mentre s’allunya, comprovo que repeteix el gest d’apujar-se el spantalons cada x segons, o cada y metres. Decideixo comptar els segons que transcorren entre cada episodi, però el noi gira a l’esquerra, i jo segueixo endavant, tots dos pel nostre camí. Segur que tornarem a coincidir.