Cròniques d'una mar desapareguda, de Miquel Reverté

Cròniques d’una mar desapareguda és el primer llibre que llegeixo de Miquel Reverté, però no serà l’últim, perquè he gaudit profundament d’aquesta novel·la coral, perquè m’ha fet estimar els seus personatges, els seus carrers, les seves llegendes, històries, secrets, invencions... Miquel situa l’acció a una Santa Maria d’Atipar que, evidentment, és La Ràpita, entre els anys 50 i 60 del segle XX. Un noi que desperta a la vida, i a la narrativa, ens explica una cadena de successos a mig camí de la crònica periodística i del realisme màgic.

No m’importa, ni preguntaré, si els fets que es narren són reals o no. Vull creure que són reals, ho necessito creure, em dóna la gana, perquè des del moment en què estan escrits ja són reals per a mi, perquè m’han despertat emocions, perquè he sentit l’olor de la mar, el color de la mar, el sabor de la mar, dels pescadors, de les dones dels pescadors, dels fills dels pescadors, dels somnis dels pescadors, i perquè li vull donar les gràcies per aixecar un monument escrit al seu poble, a tots els pobles, perquè fa eterns a Josep, “lo camàlic de la camisa roja”, a Federico “lo que parlava amb els grúmol”, a Joan “lo dels versos que enamoren”, a Cinta “la dels braços en creu”..., i tota una collla de persones/personatges que ja formen part del retaule de la vida, per a major glòria del delta, de les dunes, de la sal, de la mar.

Amb aquesta novel·la, Miquel Reverté va guanyar el premi Nostromo.