Gerard Vergés a la memòria i al cor

Hi ha hòmens que no ens deixen mai del tot, perquè la seva petjada és massa fonda, massa sàvia, massa bella. Gerard Vergés forma part d'aquest exèrcit armat de paraules que ens il·lumina sense treva.
Sabem que els seus mots seran aliats fidels, i que no ens deixaran mai orfes del tot. Però els que l'hem tractat enyorarem l'home, la seva generositat, la seva humiltat.
M'emporto molts records, com l'homenatge que el 2008 vaig organitzar a Tortosa, i que Manel Ollé no es cansa de recordar-me sempre que coincidim i que ja formarà part d'emocions comunes.
M'emporto també un record molt tendre. L'any 2012 ell fou qui presentà el meu darrer llibre publicat i, entre altres coses, va remarcar que al llibre es notava l'amor que professo pel meu fill. Coincidí a la Biblioteca de Tortosa amb ell, que llavors tenia 3 anys. Durant un moment, mentre jo signava llibres, vaig veure que tots dos parlaven. Acompanyarem a Vergés a casa seva i, després, mon fill em preguntà si estava malaltet i perquè portava bastó. En tornar a casa nostra, trobà un dels seus llibres damunt la taula, l'agafà, se l'emportà al sofà, el va obrir i va dir: "m'agrada Gerard Vergés". A mi també, fill meu, a mi també. Aquest dia de Sant Jordi, dos anys després, a mon fill li ha vingut al cap i l'ha anomenat: ànimes pures que coincideixen en dimensions impossibles.
De la mà del seu admirat Shakespeare, trenaran sonets eterns. Coincidències del talent.
Cruel abril. Us deixo com a millor homenatge un enllaç a la meva lectura de fragments de la seva obra, i la recitació de L'ombra rogenca de la loba, i la lectura de Manel Ollé

i la cançó de Jesús Fusté basada en el poema Maig d'amor