Gracias, Gabriel

Arribo a casa, de nit, després d’un dia lúdic, i m’assabento que Gabriel García Márquez ha mort. M’emociono, i sento una barreja de pèrdua irreparable, d’agraïment, de deute. Recordo a la perfecció el moment en què algú em va posar a la mà un exemplar de Cien años de soledad. Devia tenir uns 17 anys, era una habitació de la residència Sant Jordi on m’allotjava quan estudiava a Tarragona. Aquella famosa primera frase ja em va colpir, fou una porta reveladora, un conill que t’obre pas a un món que desconeixies, que ni tan sols imaginaves possible. Des de llavors ha estat un dels meus llibres de referència, així com tota l’obra de Gabo. Entre els plaers més sibarites que reservo al meu intel·lecte es troba llegir a l’atzar un fragment qualsevol, assaborir la perfecció d’una frase, maleir-lo com a escriptor que mai podrà arribar-li a la sola de la sabata. M'agradaria creure que el món encara és prou recent perquè calgui assenyalar algunes coses per poder anomenar-les, que encara poguem inventar paraules. Avui la Literatura està de dol. Gracias, Gabriel.

Potser el millor homenatge és llegir-lo.