El sol s'estirava poruc allí dalt a les
altures, trencant els núvols amb la llum cansada dels seus raigs. Feia un últim
badall abans d'anar-se'n a dormir darrere les muntanyes de Caro, que esberlant
el firmament amb estries de color malva, l’esperaven acollidores, com un port
que rep al nàufrag amb tota la calidesa que mereix la seua gesta. El temps era
fresc aquell vespre, un fred que el feia estremir, que li arribava als ossos,
vells i cansats, com el mateix riu… Un ventijol polar recorria la vall, com si
fugís esperitat cap a la desembocadura d'un Ebre que estimava la terra amb les
seues aigües, que reflexava els bromalls de cotó-fluix en el seu discórrer
pausat, com un mirall immens, il·limitat… de riberes tendres i perfums suaus.
.
Jordi Andreu Corbaton, fragment del conte El tren dels somnis, inclòs al recull col·lectiu El riu que parla (Aeditors, 2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada