Poesia a les caves

Tarda de divendres passat. Iniciem excursió ebrenca cap a Sant Sadurní d’Anoia, per participar al certamen Poesia a les caves, convidats pel poeta i activista Santi Borrell. Quedem a Amposta per a anar junts en un cotxe, Tomàs Camacho, Rafael Haro, Glòria Fandosi jo mateix. Jo vaig darrere el cotxe, al costat de Rafael, i el camí d’anada és una agradable tertúlia sobre els goigs  les ombres de la vida literària.

Abans d’agafar la sortida corresponent de l’autopista, ens posem en mans de la femenina veu del GPS, educada, dolça. Seguim les instruccions disciplinadament, i si ens equivoquem, o si el món real no s’ajusta a la virtualitat programada del GPS, la veu no es posa nerviosa, com faria un copilot humà, sinó que recalcula la ruta amb una tranquil·litat que ens asserena. I arribem a port, i aparquem. Estic acostumat a conduir i, per tant, a intentar controlar on hem trobo i si arribo bé de temps als llocs. Però avui no, avui viatjo inconscient, i no sé quina hora exacta és, i no sé el lloc concret on hem trobo, i aquesta sensació m’agrada, m’allibera.

Fem cap al al Vibop, el bar on Santi Borrell ens havia citat. Amor a primera vista. Un local amb bona música, amb exposició de pintures, ple de llibres a lleixes i damunt les taules. Ens deixem aconsellar pel barman, vi de la terra i, per menjar, una recepta de sa iaia, oriünda de San Salvador. Viatgem també amb el gust. Ens acompanya el Santi, la seva dona i un amic pintor, Alonso Castellanos. Viatgem i fem amics.

Junts anem cap a la Cava Mestres, on clourem aquest certamen que ha durat quatre divendres. Un ambient magnífic, arcades, barrils, copes amb espelmes, aroma de raïm. Ens fem fotos, som els poetes ebrencs que hem vingut a recitar. Força gent, és un plaer participar en un acte poètic amb tant de públic, et reconcilia amb la vida, t’injecta esperança.

De mutu acord, comencem la nostra inervenció recitant poemes de Gerard Vergés, perquè avui serem cinc, i no quatre, els poetes ebrencs presents. Després, cadascú recitarà part de la seva obra i queda un acte variat, una mostra de sensibilitats diverses. Jo, que sovint penso que sóc millor poeta quan no escric versos, llegeixo alguns fragments del dietari Per no perdre’m les molles, i uns quants nanocontes que desperten més d’una rialla. Ens sentim pletòrics, agraïts per l’atenció amb què ens han escoltat.

Un representant de les Caves Mestres, amfitriones de l’acte, em comenta que el seu besavi, Manel Gomis Sentis, també fou escritor, i era fill de Cornudella de Montsant. Quedem que m’enviarà informació. Deliciosa casualitat, cercles de la vida.

Sadollats d’emoció, ens fem més fotos de grup, i iniciem el viatge de tornada. És ben entrada la nit, i la veu dolça del GPS ens ajuda a trobar el camí de tornada. Compartim les sensacions viscudes, i el cansament ens va guanyant a poc a poc, però no del tot. Tomàs posa música de fons els últims quilòmetres, reivindicativa, vital. Som poetes, i estem cansats, i més vius que mai.