Pedra de tartera, de Maria Barbal

L’ombra de la Colometa és allargada, i difícilment un personatge femení podrà suportar-ne la comparació a la literatura catalana. Però Conxa en pot ser una excepció, Conxa podria ser la cosina germana de la Colometa que viu al camp.
Conxa és l’encarnació de la resignació, mestressa d’una vida de la qual no en té el timó, sotmesa al temps, a la terra, a la vida que de tant en tan es mou sota els seus peus i la fa rodar, sense preguntar-li l’opinió, com una pedra de tartera.
El guió de la vida al camp està dictat tirànicament per la feina. Feina, feina, feina, que no s’acaba mai. I les persones i els dies passen pel seu costat, i les mostres de tendresa són sòbries, contingudes, sinceres. I l’amor, també; però també la guerra, i la mort.
“Vaig pensar que el més ric d’aquell país era tanmateix ben pobre.”
“Una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa.”
“però no sabia com es diu no; jo, que mai ningú no m’havia preguntat què vols?”
“Pressentia que em tocaria encara de ser forta, però no em passava pel cap per quin motiu.”
Maria Barbal serà present al Club de Lectura de Tortosa al mes de setembre per comentar el llibre. Apunteu-vos a clubdelectura@tortosa.cat
I finalment us en llegeixo un fragment: