deu de setembre

Deu de setembre. Surto en autobús a passar dos dies a Barcelona, per donar suport a la literatura i al meu país, per a la Setmana del Llibre en Català i per a la Via Catalana 2014. Un rètol informa que l’autobús disposa de 53 seients, i 52 viatgers. Es veu que el conductor no comptabilitza com a viatger, però viatja.

Calculo malament el costat de l’autobús que trio per a seure. Em toca el sol, però és un sol de setembre, i porten l’aire condionat, i no em molesta. El sol deixa el seient a mig camí entre l’ombra i la llum que entra de biaix, i traça una frontera indecisa, que balla segons la trajectòria que descriu la carretera que dibuixà algun enginyer de camins fa dècades, sense imaginar la conseqüència petita que això tindria per a mi.

Porto deures, com ara repassar algun esbós de conte, però em deixo seduir per la temptació de descriure aquestes petites vivències. Darrere, gent que parla en veu baixa, per no molestar; no distingeixo la totalitat de les paraules, la remor de les quals em bressola. Una mà s’aixeca seients endavant per regular la sortida de l’aire: l’obre o la tanca? Davant meu, una jove parella viatgen abraçats, ell amb el braç per damunt l’espatlla d’ella. I tot plegat, tot just estem a l’Ametlla.