Ho mereixem. Emocions al voltant del 9N

Us transcric el meu article d'opinió que s'ha publicat al número de novembre de COP D'ULL.

HO MEREIXEM

Recordo els anys en què parlar de política se’m representava com quelcom feixuc, avorrit, allunyat dels meus interessos més immediats i quotidians. La vida transcorria amb relativa placidesa, intentant esquivar els esvorancs particulars que trobava pel camí. Però d’un temps ençà, jo i molts com jo, anem a dormir, despertem i respirem, amb un grau elevat d’excitació, d’entusiasme, d’incertesa i, sobretot, d’il·lusió. Tot junt, i ben sacsat.

Paraules com “independència”, “decidir”, “consulta”... ens assetgen a cada cantonada, i quan no, remenem amb ànsia per la graella de televisió o ràdio buscant la tertúlia, més o menys imparcial, que parli del tema. Compartim enllaços a xarxes socials, afegim comentaris amb dosis diverses d’enginy, ràbia o humor. La rutina del meu temps lliure es veu alterada, em costa concentrar-me en l’argument d’un conte, i de seguida em poso a maleir o aplaudir determinat tertulià. Ploro. Somric. En resum, visc amb passió EL PROCÉS. De moment, crec que viure amb passió ja és un punt a favor, i em consta que molts això ens ho envegen.

D’independentistes n’hi ha de moltes menes, com a tot arreu; i aquest és un dels èxits del..., tatxan!... PROCÉS. Per la meva part, puc assegurar que sóc independentista des de quin ús de raó ; almenys, raó política. De petit, notava que algunes coses que sortien per televisión española no encaixaven amb la meva manera de ser, però no en feia gaire cas. Mons pares, com molts de la seva generació, cobrien el tema polític d’un llençol de silenci, per no dir temor. Les úniques paraules que recordo sortir dels seus llavis, repetidament i amb convicció, són: “sobretot no et posis mai en política”. La política, per tant, era quelcom perillós, brut, lleig; podies sortir-hi escaldat. Massa exemples que després he conegut.

Però als anys setanta, una entitat bancària va regalar (sí, abans regalaven coses) uns llibres sobre la Catalunya autonòmica al segle XX. Eren plens d’imatges en blanc i negre d’uns senyors, la majoria en bigoti, aparentment seriosos; però que, de cop, es tornaven arrauxats, i sortien als balcons, i cridaven exaltats a la multitud. Aquell descobriment em va impactar, fou com una revelació, començava a entendre coses, emocions. No recordo la forma dels núvols, ni el dia exacte des de què sóc independentista, però irrenunciablement és un anhel que forma part de mi. Un anhel; fins fa no-res, una utopia.

Fa dècades, fa anys, érem pocs, o això ens pensàvem. Som gent extremadament pacífica, això és innegociable, i assumíem l’status quo amb resignació, però sense perdre de vista la llum del far. Ara sembla ser que potser no estem sols, que potser som molts, que potser som més. Potser; oh, quina incertesa! Però una incertesa molt més propera que l’impossible. I ja no podem esperar més, no volem esperar més. Hem estat bons xiquets, no hem trencat cap plat, hem acabat tots els deures. Crec que ens hem guanyat ser escoltats; nosaltres, tots. I si som més, mereixem ser respectats com sempre hem estat respectuosos.