El vidre no té ànima,
diuen, sols una transparent il·lusió o, com a molt, una imatge distorsionada de
la realitat. Però quan el sol hi balla, después de filtrar-se juganer entre les
fulles, qual els riures l’aixequen, l’ànima ho impregna tot. De vegades, una copa es trenca en acte de servei, i el seu record mai no és trist.
.
Inspirat en la proposta d'aquest mes a Relats conjunts
això de que la copa es trenqui en acte de servei és molt potent ! ple de poesia!
ResponEliminaTxin, txin!
ResponEliminaTrencar-se en acte de servei, quina imatge més potent.
ResponEliminaPD. Mentre no li passi la roda de l'autobús per sobre, rai. ,)
Al museu de Skagen hi ha tot un bon grapat de quadres realistes que juguen precisament amb aquesta llum -el grup de pintors de Skagen, era el nom amb què es coneixia. Certament la llum que s'escola allà té quelcom d'especial, no sé si perquè el cel està molt a prop o perquè els esquitxos del mar netegen constantment l'aire... Bonic apunt!
ResponEliminaBon relat, curt i ras i amb l'imatge d'aquesta copa feta miques.
ResponEliminaMolt bonic! Quan es trenca una copa en una reunió sempre pense que és senyal de sort! Molt poètic :)
ResponEliminaM'ha encantat la teva visió!
ResponEliminaFelicitats :)