El so dels tambors tenen quelcom de primitiu,
de bàsic, que l’impulsa a sortir al carrer quan els escolta o, com a mínim, a
treure el cap pel balcó. Si el so, a més, arriba quan la nit comença a fer-se
mestressa de l’ànim, l’impacte encara és major. Avui, però, el so no l’agafa
per sorpresa, sinó que acudeix a una cita anual, precedida per l’olor de la
cera que crema. És Setmana Santa, i la ciutat es passeja a si mateixa vestida
de vellut, i la remor de peus acompanya la processó que passa tot just per
davall de casa seva. Els misteris llueixen rostres angoixats, llàgrimes de
plata cauen sobre les ferides obertes que espantaven el xiquet que va ser un
dia. Recorda com l’aterria de petit entrar a l’església i encarar-se al
patiment que lluïen les imatges i que el feien sentir culpable, no sabia ben bé
per què.
Una fanfàrria de cornetes s’obre camí entre
el silenci i els passos, farcits de flors, avancen a ritme humà. Les confrariescompeteixen en nombre i el públic que s’acumula a la vorera respira en silenci. Una de les vestes el
saluda amb el braç des del carrer. Deu ser algú que el coneix i que no sap
distingir rere el morat que l’amaga. Respon per quedar bé, però sense massa
estridències, per no cridar l’atenció, fins que s’adona que la persona
al·ludida és un veí de dalt. Entra al menjador i abaixa el volum de la tele.
.
Foto de Gustau Moreno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada