de nit

Cada nit, després de llegir-li un conte al nostre fill, i amb l’excusa d’anar a llençar les escombraries, camino per fer una mica d’esport; no gaire, vint minutets. Al passeig de vora el riu hi passeja força gent durant tot el dia, a ritmes i intencionalitats diferents. A la nit som molts menys, potser els que no hem tingut temps durant el dia, o ganes. S’hi està fresc i la llum artificial dels fanals no trenca la calma que amara la nit; al contrari, la subratlla. Una parella de dones joves, d’uns trenta anys, caminen a pas lent; han sortit més a parlar que a caminar, tot i que una cosa porta l’altra. Un so impertinent trenca el silenci, de vidres trencats, ampolles buides que algú tira al contenidor verd. Una esgarrapada a la nit que, per sort, és fugissera. Torna el murmuri llunyà de cotxes que arriba des de l’avinguda principal de la ciutat. Sota uns porxos, a recer de mirades indiscretes, una parella d’enamorats s’abraça. Són joves, i es besen. Al costat, un gosset espera pacient que s’acabi un ritual que, imagino, es deu repetir cada nit, amb l’excusa de baixar-lo a passejar. Les façanes són un mosaic incomplet de finestres i llums; cases buides, potser deshabitades.

Dalt del Club de Rem hi ha un gran rètol amb la foto de dos remers i l’eslogan “Objectiu Rio 2016”. Quan he passat d’anada estava il·luminat però ara ja han apagat les llums. A terra, petits bassals, restes d’humitat d’una pluja sobtada, a mitja tarda d’aquest dia d’abril.