El riu brama

L’Ebre torna a la normalitat; o li fan tornar, que no és el mateix. El travesso caminant pel pont de l’antiga via del ferrocarril, ara via verda o, simplement Pont Roig. Enrere queden els dies en què el riu bramava, i les aigües xocaven amb fúria contra els pilars i jo notava una certa tremolor, i em sentia petit, i admirava la seva fortalesa, com el xiquet admira la gegantina potència d’un pare.

Ja ha passat el perill d’inundacions a causa dels aiguats al nord de la Península, que han obligat, a contracor i apurant fins a l’últim segon, a deixar anar l’aigua dels embassaments. És a dir, han tancat l’aixeta.

Ara el riu murmura en passar, com si m’expliqués a cau d’orella les emocions viscudes aquests dies, com si demanés excuses per haver-se deixat anar, per fer el boig uns dies i despentinar-se una mica. El riu ja no arrossega els arbres; bressola les fulles que cauen dolçament al seu llom; qui sap, potser amb una formiga de remer.

Sigui com sigui, mai no em canso de mirar-lo, de passejar al seu costat i deixar que els ulls rellisquin per damunt plens de color, que m’assaoni. És el rei d’un paisatge que contrasta amb el que vaig viure a la meva infantesa. “Per algú que ve del Priorat...” Potser us sona aquesta frase. Forma part del fragment d’un dels meus contes, inclòs als llibres El brogit de l’Ebre i El vertigen del trapezista, que la Montse Castellà escollí com a tonada de la cançó És com un miracle, del disc L’escriptor inexistent. Una cançó que (quasi res), gràcies a la Montse, em fa compartir la lletra amb Desideri Lombarte i Gerard Vergés.

Malgrat els anys, continuo vivint aquest miracle cada dia, de reüll des del balcó, o seguint el riure de mon fill camí del parc.

Fa unes setmanes, quan el riu baixava a l’ample, i amb el cap ben alt, em vaig posar a caminar pel passeig a la seva vora, i intentava seguir el seu ritme, però m’era impossible, i els remolins s’anaven allunyant amb pressa en direcció a la mar. L’Ebre se sentia jove, fort, valent, i jo, que no sóc vell encara, no estic en plena forma, i ja he començat el camí de baixada de la segona i última part de la vida. Però ens queden moltes riuades encara, i vespres, i blaus, i taronges.

.

Article publicat al periòdic COP D'ULL del mes d'abril, pàg. 11