Prèvia de Sant Jordi 4: A l'Escola Port rodó

Cada any m’agrada que entre els actes on participo al voltant de la Diada de Sant Jordi es trobi la visita a les escoles. Enguany he estat convidat per l’EscolaPort Rodó, de Campredó, que ja havia visitat fa un parell d’anys per homenatjar Gerard Vergés (un dia hauré de fer un resum de tots els moments que m’uneixen, humilment, al gran humanista tortosí).

El dia abans de Sant Jordi, doncs, poso rumb a Campredó. Abans d’anar a l’escola, dinar amb un grup de mestres i l’Emigdi, en qualitat de membre de l’AMPA i, sobretot, amic ((un dia haurem de fer un resum de tots els moments que ens uneixen, però aquesta tasca és gegantina fins i tot per a un treballador infatigable com ell). Aquestes tertúlies improvisades són una delícia, i es passa de la literatura a l’ensenyament, de la política al futbol, amb senzilla facilitat. Un dels mestres té la temptació d’explicar les sorpreses que m’han preparat, però li paren els peus. Jo ja salivo. A les postres no hi ha flam per a tots, però ens els repartim educadament,

L’entrada a l’escola sempre desperta expectació. Els mestres em saluden, agraeixen la meva visita, em fan sentir important, quan ells són imprescindibles. Entren alumnes de totes mides, els més petits em saluden, agafats disciplinadament sense sortir de la fila.

I finalment, em porten ja a l’aula on s’esperen les classes de 5è i 6è de Primària, en total, una vintena d’alumnes. A mi em situen en un lloc d’honor, davant la pissarra, envoltat del professorat. Em mimem, i comencen a desfilar les sorpreses.

I sí, em sorprenen, perquè fan una nanorepresentació teatral d’alguns dels meus contes, però no es limiten a llegir-ne un fragment, sinó que en fan una versió, una interpretació, que transmet perfectament la intenció que volia donar-li quan vaig escriure’ls. Que el meu humil intent de transmetre emocions, assegut en solitari davant l’ordinador anys enrere, arribi amb tanta precisió a l’aula d’una escola de poble, m’emociona. I escric en majúscules ESCOLA DE POBLE, perquè sempre faig orgullosa bandera del meu origen rural, com l’Emigdi.

Després em fan una entrevista, amb aquella mena de preguntes que només els xiquets i xiquetes gosen fer.

Com a regal, els llegeixo algun conte inèdit, amb intenció que estiguin adreçats a un públic infantil. Els pregunto si els han agradat, i afirmen que sí, i vull creure en la seva sinceritat; ells no en saben de ser hipòcrites. Un dels alumnes aixeca la mà: “crec que els falta un toc d’humor”. Agraeixo la crítica constructiva i prenc nota.

 .

Moltes gràcies pel tracte i l’estima que m’han demostrat a l’Escola, i a la Institució de les Lletres Catalanes per mantindre l el seu programa Autors a les aules. En aquest enllaç es fan ressò de la visita amb alguna foto més.

 .

PD. Al vespre, a casa, rebo una sol·licitud d’amistat al facebook i un missatge d’un dels alumnes de  l’escola. Entre altres coses, em diu: “continua així, que ho fas molt bé”. Una de les crítiques que més m’han aixecat la moral.