Sense pressa

El vent ens despentina, metafòricament, perquè duem posats els cascos reglamentaris; aquesta era la meva condició ineludible, sense la qual, l’excursió no hauria estat possible. Ella ho ha acceptat de seguida perquè, entre altres coses, el casc la fa semblar més gran. El sol encara tendre d’abril il·lumina la tarda i banya el llunyà horitzó del mar, esquitxat d’alguna barca tremolosa. Tot és nou, i estripem el paper que embolica aquest regal que ens sembla únic.  El so del motor s’escampa alegre pel passeig que abraça la platja, habitada ja pels primers i agosarats banyistes, i les seves tovalloles de colors. Agafada al meu darrere amb tots dos braços, ben fort, escolto el riure de ma filla; petxines que reviuen inunden la platja. És el seu primer viatge en moto, i el gravem a la memòria amb tendresa. De sobto, noto com es deixa anar d’una mà, que fa ballar, amb el braç estirat, contra el vent. Algun dia, es deixarà anar de les dues; però no tenim pressa.

.

Foto de Sarah Bürvenich, a la web Unsplash.