Roma

Rere els murs que separen del món al Vaticà, es troba l’eterna Roma. Les runes del seu Imperi, massa prepotent per haver sobreviscut fins als nostres dies, ens recorden el pas traumàtic del temps, i semblen avisar-nos, des de la seva decadència, d’alguna cosa que no hem d’oblidar. La ciutat és generosa i, en moltes cantonades, pot trobar-se la imatge d’una mare de déu pel qui vol creure, o una font d’aigua fresca pel qui té set. Però passejant pel Trastevere o al voltant del Campo di Fiori, és quan millor es descobreix el rastre dels seus homes i dones. A les façanes, totes elles de colors càlids, la vida s’hi deix anar, rellisca còmodament com la fina pluja. Els carrers són estrets, i els crits de la gent no et deix sentir el soroll d’una moto que passa a tota velocitat, esquivant-te a l’últim moment. A la piazza Navona, amb fama merescuda de ser una de les més maques del món, m’hi assec amb calma a prendre un gelat de xocolata. Mentre contemplo els moviments de la gent que passa, d’una de les fonts que embelleixen l’esvelta plaça en brollen quatre rius, sorgits de la mà de Bernini, que s’escampen i corren entre els turistes.

Cap al tard, en un lateral de S. Pietro in Vincoli m’espera assegut Moisès, com si hagués ressuscitat de les pàgines grogues d’un dels meus llibres de text. Una fúria empresonada en marbre des de segles sembla a punt d’esclatar, i la força retinguda dels braços em fa por, però no tant com la mirada que no mira. Tinc temptacions de preguntar si amaga algun misteri. Quan crec que està a punt d’alçar-se i respondre, em giro d’esquena per fugir, i tinc la sensació que una veu de tomba llençarà un missatge diví. Però tot resta en un silenci antic, sols trencat pel clic d’una càmera de fotografiar i un flash que il·lumina breument la foscor en què es troba l’església.