Sensacions de la trobada d'escriptors i amics al Masroig.

Dissabte a la tarda d’agost, em dirigeixo a participar a la trobada organitzada per JosepBarjuan batejada 8 escriptors regalen paraules al celler del Masroig, juntament amb Aleix Cort, Francesc Valls Calçada, Pilar Garriga, Pere Audí, Agustí Masip, Pere Pèries i Cristina Company. Climatologia amiga, fresca, gotes que cauen sense pressa a ritme de la música que m’acompanya, la vellutada veu de Louis Armstrong de mil textures. Placidesa que anuncia la vetllada que viuré.

Ja al Masroig, com no, em perdo endinsant-me pels carrers estrets del poble; pregunto a una noia si vaig bé, però amb un castellà de tonalitats sudamericanes s’excusa de no saber respondre. Més endavant, una tertúlia improvisada d’homes em recomana que giri, que torni a la carretera principal o encara m’embolicaré més. De vegades, les passes enrere s’han d’assumir sense recança per a arribar a la meta.

Arribo al celler. La setmana passada llegia contes al de Falset; sembla que de vegades les portes del destí juguin a empaitar-te. La Pilar, la dona del Josep, coamfitriona perfecta, m’indica on puc trobar la resta. No sóc l’últim, però quasi. M’endinso pels baixos del celler, que només semblen laberíntics, i la cadena d’arcs que separen els trulls em convida a seguir. Al fons escolto veus que ressonen. En nom del Celler, Rafel Pino ens explica una mica la seva història i ens conduirà pel tast de dos vins: l’Ètnic i Les sorts. En un principi afirma que vol treure una mica del misticisme que envolta el vi, però en realitat el dota de significat i emoció, d’herència antiga i respecte.

S’afegeixen a la trobada dos amics més, incombustibles i adorablement omnipresents: la Coia Valls i el Xulio Ricardo Trigo.

Amb l’escalfor del vi a la boca, comencem la lectura de fragments que cada escriptor/a ha escollit i que, de fet, encara estem escollint sobre la marxa. Cada lectura és seguida, de forma improvisada, per Gerard Marsal i el seu saxo; tothom escolta seduït com les notes suren per la boca dels trulls i esdevenen màgia.

Jo escullo un nanonconte d’El noi del costat del padrí (no me’n sé estar), i el conte La muntanya més gran del món, convertit quasi en l’emblema del meu estil, el relat que segurament més cops he llegit en públic, i una garantia d’èxit si l’escolten a la vora del Montsant.

Per a acabar, descobrim les paraules que cadascú de nosaltres regala al Celler i que penjaran de les parets dels trulls, amarant-se mútuament. Les meves són el fragment d’un poema:

La pluja signa versos vinya endins, pel Priorat de la nostàlgia. I la verema avança, i s’escampa verge l’esperança, pels dits fràgils del record.

Després, seguim en corrua de cotxes cap al sopar deliciós que ens espera. La nit és neta, amenaça, sense gaire intenció, amb una pluja que no gosa destorbar-nos, i deu somriure de lluny les nostres complicitats. Ens alimentem en tots els sentits, amb música de swing de fons, i penso que quan tot encaixa sembla rodó, i que les portes del destí no tanquen mai en clau.

Aquesta trobada és fruit de la passada Jornada Literària de Cornudella de Montsant, i ja fem plans per a la propera.

.

Les meves fotos del dia.
I les fotos del Xulio.