vigilem l’horitzó blau

Agost. Vora el passeig de la platja de Peníscola es posen en fila les olors que surten, seductores, dels restaurants que preparen les primeres paelles. Algunes de les pissarres, amb menús per a tots els gustos, estan decorades amb marisc i llagostins riallers. Som europeus només per a algunes coses, i encara no tenim prou gana.

Pugem cap a la part vella del poble; trepitgem còdols que s’estenen com una catifa de pedra. Als peus del castell, ens rep un papa Lluna de bronze, enfadat, malhumorat potser contra la història. O perquè ha de suportar que els turistes s'hi asseguin a la falda per fer-se fotos que de forma quasi immediata penjaran a internet. El rostre no altera el seu posat seriós, ni tan sols quan li toca el torn a una noia molt maca, jove, potser nòrdica, rossa, i amb un somriure diví. Els carrers es cargolen, costeruts, oferint una ombra que s’agraeix, salpebrada de parades de souvenirs i balcons amb flors.

Des de l’alçada, intuïm els riures damunt la platja, barrejats entre el bram de les onades que juguen a fer de tic-tac d’un rellotge antic i salat. L’arena és un mosaic de tovalloles i pilotes de colors, on Charlton Heston, vestit del Mío Cid, tindria dificultats per passar.

Protegits darrere d’un dels merlets de la torre, vigilem l’horitzó blau; un vent fresquet ens ataca amb esquitxos de sal, i ens deixem vèncer. I ens obre la gana.