Surto de casa de la mà del nostre fill i, a pocs
metres, ens acull el brogit amable del riu que baixa. A l’horitzó, el Port
sembla llunyà i tèrbol, i la possibilitat de veure el món a tanta distància
encara és nova per a mi, acostumat a l’immediata omnipresència dels turons del
Priorat. Al cel hi deixa el seu rastre un avió amb destí desconegut, i el Roser
s’alça com sempre, fidel i distingit sobre el barri de Ferreries: riu-te’n de
l’skyline novayorquès. Els arcs del pont vell són com tres somriures, però a
l’inrevés.
Ens aturem, no gaire, a contemplar l’espectacle,
i ens avança a bon pas un jove sudsaharià de color (negre, evidentment). Es
queda mirant el xiquet un instant. Li somriu, se somriuen, s’envien petons amb
la mà, i metres després es gira per mirar-nos de nou, i de lluny es distingeix
la blancor de les dents dins un gran somriure. S’han fet gràcia, mútuament;
s’han comunicat en una llengua antiga i senzilla. Una mica més tard, una dona
amb tota la cara i l’accent de britànica, amb barret i tot, ens somriurà. Què bonic
és ser alumne del teu fill!
Avancem en direcció al sud, i un vol de coloms
baixa en picat del sostre del Mercat per a beure al riu, i passa per damunt
nostre. Batec d’ales; xipoll d’aigua. Passem per davall l’antic pont del tren
(a Tortosa, tot és “antic alguna altra cosa”), i el passeig es cobreix de
plataners, amb rames despullades que trenen aquest capvespre d’hivern madur.
Tornaran les fulles, i tornaran a caure, i tornarem a trepitjar-les amb aquell
soroll que a ell li agrada tant. Les llums del pont del Mil·lenari ja estan
enceses i intenten, inútilment, rivalitzar amb l’or en què es torna l’Ebre,
indiferent a lluites i glòries humanes.
S’atansa l’hora de sopar i, segons un pacte no
escrit, abans passem per la
Llotja situada al parc Teodor Gonzàlez, ara convertida en
Casa dels Gegants. Els arcs gòtics ens reben generosos, i el nostre fill de
seguida se’n va a saludar tots els gegants i gegantes, i prova d’obrir la porta
amb una clau de joguina. No se’n surt, però no defalleix i demà ho provarà de
nou: té el cor tendre i la voluntat de ferro. Coneix els noms de tots els
gegants, i els ensenya la jaqueta nova que li hem comprat, i s’inventa
històries que jo tot just endevino. No cal conèixer tots els trucs que amaga la
màgia; millor deixar-s’hi seduir.
.
(article que fa uns anys vaig publicar a Terresmagazine, mab una foto de Guille Barberà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada