Adolf Comes: Les textures de la mirada

Molta gent que no coneixien la faceta artística d’Adolfo Comes s’han sorprès en veure’n l’obra; jo no. Jo deduïa la seva força, el seu afany de sortir-se dels límits i de replantejar-se la realitat. A més, ja havia vist la seva agenda, caòtica en aparença, amb xifres, i noms i fletxes que se surten de l’espai que tenien destinat i busquen el seu propi camí. D’aquesta agenda ja en vaig parlar en un dels meus dietaris, així com de la seva fama de despistat, i del que ell mateix em comentà un dia: “sóc despistat en algunes coses, per poder fixar-me en les importants”. I és que, com diu El petit Príncep, les coses importants són invisibles. En teoria, sembla que el sentit primordial en una obra pictòrica sigui la vista, però no obligatòriament, sobretot en el cas de l’Adolfo, on l’essencial és invisible. La seva obra va més enllà del que s’observa a primera vista, amaga capes vives que bateguen, que l’han fet créixer. Els seus quadres impregnen, la seva textura n’és part essencial, genera energia. Es nota el pas de l’autor per damunt de l’obra, i segur que aquesta influència és recíproca; es tracta d’un joc, d’una comunicació bàsica i, per tant, necessària per alimentar l’ànima de tots dos. L’art és una mena de part, una creació que ens podria fer creure que som demiürgs tocats per la divinitat, però Adolfo toca de peus a terra –la terra apamada, física, canviant, del delta-, s’hi embruta, s’esquitxa, s’escapa dels teòrics límits de l’obra. El seu ofici busca l’equilibri, la geometria, els pesos domesticats perquè l’estructura no trontolli, però l’ànima de l’artista s’hi escapa, improvisa, crida, fuig de la por de caure. Recordo una anècdota de la inauguració de la seva primera exposició, a Camarles. En un moment de l’acte, en què ell s’està fent fotos davant d’un autoretrat, cau el llistó de fusta de la part inferior del marc. Ell el plega, juganer, rialler, i es fa la foto amb el llistó. Li dic que aquest incident deu tindre un missatge ocult i el quadre vol prendre vida, alliberar-se. Se’n riu (l’autor, i potser el quadre) i em fa un gest d’assentiment (l'autor; i el quadre, també). 

.
 Text escrit en motiu de l'exposició Les textures de la mirada, d'Adolf Comes, que s'inaugura el 17 de setembre al Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Tarragona, amb col·laboració del Taller d'Art Cinta Dalmau de Tortosa.