Sòbries, les muralles

Sòbries, les muralles, encerclen la ciutat que viu del misticisme antic. Les torres de defensa semblen massisses encara, i la seva regularitat geomètrica, la seva proporció precisa, ens reben amb mostres de seguretat. Potser són el més semblant a una abraçada que mai no ha rebut, i als seus seixanta anys això no diu gaire de la vida.

Si mira enrere, la vista es perd pels vastos camps de Castella, d’aridesa infinita, solcats del passat que intenta oblidar, sense gaire èxit.

Entra a la ciutat per una de les portalades, i s’endinsa pels carrers estrets, sense un objectiu definit, amb ànim de deixar-se perdre dins dels límits raonables que Àvila, un cop més, li regala. La història sembla viva a cada pedra, si tens ganes de llegir. Passa la mà per les parets de forma instintiva, potser buscant una carícia mútua amb els anys.

La ciutat ha crescut des de l’últim cop que va visitar-la, però la part nova no l’atrau encara. Els seus peus caminen de bracet de la muralla i torna al punt de partida. Ja és de nit, la llum del dia claudica i els homes, rebels, lluiten artificialment contra la foscor. Les muralles s’il·luminen amb tons ocres, com d’or vell o fulles seques; seques, no mortes.