xiulen

Entre la tempesta informativa que vivim els últims temps, aquests dies destaca a les xarxes l’incident de les xiulades a Piqué (alguns companys ho atribueixen a la seva forma de celebrar els títols, però que no s’enganyin; si el xiulen a Oviedo, no és per ser antimadridista, sinó per ser catalanista). Però no vull parlar d’aquest cas en concret. Els casos concrets sovint ens poden servir per fer reflexions generals. Tot plegat és un exemple del ressò mediàtic dels futbolistes, possiblement els herois moderns. Són joves, alguns atractius, i tot allò que se surti de les típiques declaracions de manual, fetes davant preguntes també de manual, desperta una exagerada expectació. Per això, normalment, se n’estan, de moltes coses. Es reserven les seves opinions polítiques, amaguen els gustos sexuals, i les inclinacions literàries són bastant desconegudes. Per exemple, afortunadament, gent de tota mena ha fet pública la seva homosexualitat sense excessius problemes: polítics, periodistes, actors..., fins i tot militars; però els futbolistes, no (puc imaginar-me la mena de crits lamentables que haurien de patir sobre la gespa).

Les seves opinions són respectables com qualsevol altra, però es desmesuren, tenen més rellevància social que les d’un músic o un escriptor...  i fins i tot que un cuiner (que no és poc!). Bé, és la mena de societat que estem creant entre tots. Crec que va ser Iniesta, humil entre els humils, que digué que ell només és futbolista, que els herois són uns altres.