De contes per Gràcia

El passat 21 d’octubre vaig fer un doble acte literari al barri de Gràcia, i per tal de gaudir-lo a fons em vaig agafar dos dels dies de vacances que em queden.

Acompanyat de Gabriel García Márquez i del meu bloc de notes, a migdia pujo al tren a Tortosa, i em començo a despreocupar del rellotge, perquè, retards inclosos, arribaré a Barcelona amb prou marge de temps.

A la porta de la llibreria Atzavara m’aturo un moment, assaborint el fet de veure sis exemplars d’El noi del costat del padrí a l’aparador; és una mena de vanitats que poques vegades em puc permetre. Tenen un Club de lectura especialitzat en reculls de contes, i quan em van convidar fa mesos no m’ho vaig pensar gens. Els clubs de lectura tenen una màgia especial, als escriptors ens fan sentir especials, ens mimen, i t’omple comprovar com els teus contes han estat llegits, interpretats, compartits, estimats...; una llepolia per als autors.

Quan la Susanna Àlvarez em convidà al club, i vaig veure que estava al barri de Gràcia, de seguida vaig veure l’oportunitat de pagar un deute que tenia amb mi mateix i amb l’escriptor Jordi Cantavella, propietari i, sobretot, ànima del bar l’Astrolabi, que diverses vegades m’havia convidat a fer-hi una actuació. A més, uns hospitalaris amics meus viuen a la vora i, per tant, tot encaixava a la perfecció.

Així, quan acabana el club de lectura, anem tots en comitiva fins l’Astrolabi. Allí, ja m’esperen els meus amics Judit i Pep, el Jordi Cantavella, sobirà darrere la barra (amb una guerxada ebrenca a la camiseta, per cert, de Pepet i Marieta), i dos vells amics escriptors ebrencs i blocaires, el Rafel Casas i el Sergi G. Oset (que ha gravat la lectura d'un dels nanocontes). Després, s’incrementa el nombre d’escriptors per metre quadrat amb l’arribada de l’amic Genís Sinca. Tot sembla fregar la perfecció, però el Jordi em reserva una sorpresa: m’acompanyarà a la guitarra el músic i escriptor Nelson Poblete.

I començo a llegir contes, gronxat pels acords de guitarra, i els nanocontes, és clar, que ja mai m’abandonen, i perdo la noció del temps. I crec que ser més feliç ha de tenit molt de mèrit.

.

Més fotos en aquest enllaç.