L’últim mono, de Lluís
Maria Todó
Club Editor, 2015
El narrador d’aquesta novel·la és un pare que es pregunta d’on ve
l’atracció del seu fill per l’heroïna. I també un traductor d’ofici que s’ha
passat la vida interpretant el que escriuen els altres, i un home feliçment
avesat a la solitud. El cataclisme arriba per telèfon quan, al cap de deu anys
de "l’últim mono" del fill, la mare anuncia una tercera recaiguda i
li demana assistència. Comença un període imprevist, de convivència familiar,
que altera tots els costums i obliga el Traductor a interpretar i comprendre no
les paraules sinó els fets.
¿De què es desintoxica el fill, de quines vivències que potser no són seves sinó anteriors? El traductor rastreja entre els vestigis d’una Barcelona pletòrica sota el signe de Lou Reed i Rimbaud, la que ell va conèixer de jove. D’aquesta exploració, o meditació, o conversa amb si mateix, sorgeixen escenes de la família mediterrània moderna en què la tribu s’obre a l’individualisme, separacions combinades amb canvis d’orientació sexual, noves formes de vida enmig de les quals un fill obedient se sent fascinat per l’abisme.
¿De què es desintoxica el fill, de quines vivències que potser no són seves sinó anteriors? El traductor rastreja entre els vestigis d’una Barcelona pletòrica sota el signe de Lou Reed i Rimbaud, la que ell va conèixer de jove. D’aquesta exploració, o meditació, o conversa amb si mateix, sorgeixen escenes de la família mediterrània moderna en què la tribu s’obre a l’individualisme, separacions combinades amb canvis d’orientació sexual, noves formes de vida enmig de les quals un fill obedient se sent fascinat per l’abisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada