De llibres i contes a Vall-de-roures i Arnes

El 17 de novembre, a les 12.05,  rebo un missatge de whatsap de l’infatigable llibreter Octavi Serret, que diu: “Jesús, com ho tindries per vindre dissabte 28 per firmar llibres de la Marató?”

Només falten 11 dies, però l’Octavi no n’entén de condicionals, sinó de futurs perfectes, i de seguida està liada, i quan entres en la seva dimensió, no saps quant de grossa es pot fer la bola; m’encanta.

I aquí estic, el 28 de novembre, dissabte, camí novament de Vall-de-roures. Matino tot el que puc, després d’esmorzar amb mon fill, perquè sé que no el veuré fins al vespre, i que llavors estaré força cansat.

La mecànica sempre és la mateixa: entrar a la llibreria, encaixada de mans amb l’Octavi, que està atenent a un client a qui de seguida em presenta, contemplació del taulell ple dels meus llibres, seure al tamboret que sempre ens té preparat als escriptors (i que ja és el segon, perquè el primer el devíem fer malbé de tant usar-lo) i posar-se a signar les comandes que té anotades en una llibreta (gent de Vall-de-roures, de Fontdespatlla, d’Horta...). Ebullició de projectes que no paren de créixer, gent interessant que acudeix a la llibreria com per art de màgia o de magnetisme. Signo molts llibres de la Marató, i del nou poemari La pluja ha vessat milions de núvols abans, i fins i tot algun dietari, que tant m’estimo. Apurem al màxim, no hi ha descans mentre hi hagi la possibilitat que un client travessi la porta, algun aspirant a comprar un parell de llibres, encara que no ho sàpigui, encara que només entri a buscar un retolador per son fill.

Normalment, abans de les dues pleguem, i llavors tono cap a Tortosa. Però avui no, perquè avui l’hem liada més grossa. Avui m’ham convidat a dinar a Arnes les entranyables germanes Pallarès, Neus i Tere, Tere i Neus, o com jo les anomeno, les dones que fan espelmes. Aquesta tarda, al seu taller, faré una lectura de contes.

El dinar, com us ho diria, és com un parèntesi en un conte de fades bones. Ells són dolces, sempre em mimen, però no en excés, em deixen marge perquè em senti còmode, són d’una hospitalitat tranquil·la. Tenen dos gossos a qui també mimen, i a qui perdonen les petites trapelleries sense rancor. Mengem canalons, amanits amb records i emocions. I sense adonar-nos-en, se’ns fa quasi l’hora de la lectura. Ho posem tot al puesto, llibres al costat d’espelmes, artesania de cor i mans.

Va arribant la gent, tot és molt cordial, suro aliè a la resta de l’univers que encara deu existir lluny d’Arnes.

I, oh sorpresa, em trobo amb l’escriptor Jordi Cantavella, de Sants, propietari de l’Astrolabi on el mes passat vaig estar llegint també. Som un país petit, realment. Tot just abans de començar, em pregunta si m’agradaria que m’acompanyés un guitarrista molt bo que coneix. Caram, i tant! És son fill Pol, d’11 anys, que sense tallar-se un pèl, improvisa al meu costat, sense gosar tocar gaire fort. Viure no deixa de ser sorprenent, per poc que hi posis de la teva part.

.

Més fotos en aquest àlbum.