el somni d'escriure

En entrevistes o visites a escoles hi ha una pregunta que acostuma a repetir-se: des de quan et ve el desig d’escriure?

Acostumo a no saber explicar-ho amb gaire precisió. No recordo el dia ni la circumstància exacta en què vaig pensar que voldria ser escriptor. Potser des de sempre, sense ser-ne conscient. De xiquet, tinc constància que m’agradava ser mestre. En vaig estudiar la carrera, en vaig exercir un temps, i me’n considero, de mestre. És un ofici que estimo i valoro, potser el que més. Però els llibres sempre m’han fascinat, des de ben petit, els ulls els busquen quan entro en una casa. Imaginava els autors d’aquells llibres com éssers extraordinaris, uns elegits per la història; i jo era un xiquet humil de vida senzilla, criat en un poble invisible als mapes, als peus del Monsant. No entrava al meu cap la possibilitat d’esdevenir escriptor. No recordo tenir la idea ferma d’aconseguir-ho, ni tan sols d’intentar-ho.

Però fa uns dies he viatjat en el temps. He parlat entre línies amb el jo de fa 30 anys, he escoltat els seus anhels i passions: he llegit cartes d’amor que vaig escriure un dia. En una d’elles, li explicava a la meva llavors núvia, i ara dona per sempre, un somni de regust amarg. No recordava haver-lo tingut, cap allà el 1987, cinc anys abans d’escriure el primer conte. Rebia un premi literari, publicaven el meu primer llibre, me’l posaven a les mans. A la carta explico la immesa satisfacció, l’orgull. I el desencís en comprovar que sols era un somni.

M’ha emocionat parlar amb el jo de fa 30 anys i, quan estic a punt de veure publicat l’onzè llibre, li dono les gràcies pels seus somnis, i me l’estimo una mica més.