si ens amenacen les tempestes de la vida

Érem (som) mediterranis, avesats a la força humil amb què el nostre mar ens acarona els dies. Ens feia gràcia descobrir junts, per primer cop, la trasbalsadora força atlàntica. Pagàrem els peatges amb antigues pessetes i un somriure ple d'innocència encara al rostre. La mutació del paisatge, el seu viatge irrenunciable al verd i a cadacun dels seus matisos, ens alegrava l'ánima. Ens imaginàvem que algú havia pintat el País Basc només per nosaltres. Sant Sebastià, la bella Donosti, era el nostre primer destí, i hi arribàrem sota un tebi sol de migdia, d'aquell mes d'abril. Menjarem pinxitos a tres bars diferents de la part vella, i rèiem amb l'últim dit de vi als vasos.

La platja de la Conxa ens esperava de braços oberts, en sentit literal i metafòric. Agosarada, no te'n podies estar i, tot i que no feia prou bo, et llançares a la carrera fins al mar, a endinsar-hi almenys els peus, i els turmells, i al final les cuixes. Veig encara aquella cursa sobre la platja llunyana, un vespre de marea baixa. 

I seguint el passeig, arribàrem fins les escultures de Chillida, que desafiaven l'oratge creixent, l'empenta embriagadora amb què l'escuma xocava contra la roca, el soroll eixordador que ens compungia, que ens convidava a abraçar-nos plens d'esquitxos de sal brava. I dos homes grans que miraven de tu a tu el mar, bregats en mil batalles, que digueren, amb un típic accent basc: "Olitas".

I sempre ho recordàrem com un lema, com un present de la ciutat que pentina vents, que acudeix al nostre auxili si ens amenacen les tempestes de la vida: "Olitas".