Quan Jurapari era déu, de Teresa Costa-Gramunt

Quan Jurapari era déu, de Teresa Costa-Gramunt

Uns fragments del pròleg: Una matinada de juliol vam aterrar a l’aeroport de Sao Paulo. Així va començar el meu viatge per diversos indrets del Brasil, que cal considerar un veritable subcontinent. Es tracta d’un viatge al Brasil, és a dir, una petita panoràmica personal de la descoberta, ja que conèixer el Brasildemanaria anys, tasca difícil per al viatger d’ocasió.
La cultura brasilera és una cultura mestissa. Diverses ètnies índies habitaven aquest territori, ètnies que tenien la seva cultura i els seus déus. Un déu hi destacava : Jurupari. Al segle XVI, amb la conquesta, els portuguesos van emprendre l’evangelització del Brasil que, pel que sembla, va requerir diverses fases que inclouen la presència de Tupá, una deïtat que prové de la mitologia del indis guaraní.
Els vells Jurupari i Tupá han estat superats per la Història, com un dia en la cultura grecollatina va ser superat el vell Zeus. Un cop instal.lat el cristianisme, la realitat del Brasil, en matèria religiosa, ha anat més lluny. Com en d’altres països d’Amèrica, els esclaus africans hi han deixat una petja profunda. Tant profunda és aquesta petja, que, a les oïdes del viatger, ressonen noms rítmics i exòtics com Macumba, Candomblé, Umbanda, Quimbanda… Són noms de religions afrobrasileres. No és fàcil conèixer-ne les diferències que a vegades només ho són de matís. Al final del llibre incloc un petit glossari orientatiu al respecte.
Altres imatges poblen aquest poemari que, tot anant a les arrels, arriba fins als nostres dies descobrint-hi paisatges de favelas i sentint, per empatia, el dol per les morts dels nens del carrer.