DE BONS I DOLENTS, DE NOSALTRES I DELS ALTRES

Aquest estiu reposen Curro Jiménez a La 2 de TVE. És una d’aquelles sèries mítiques dels anys 70 que, atesa l’existència d’un sol canal, gaudien d’una enorme popularitat. La miràvem en família (llavors nomès hi havia un televisor a cada casa, com a molt) i l’endemà es comentaven amb els amics. Avui me la miro des de dues perspectives: la del record i amb un punt de reflexió.

Recordo que l’emetien diumenge a la nit, però no em feu massa cas, perquè, de vegades, al memòria em falla. Després de sortir del cinema a Cornudella, diumenge a la tarda, sessió doble, sopava a casa mirant aquesta sèrie, amb un reguts amarg, perquè era l’evidència que s’acabava el cap de setmana. L’endemà em tocava matinar, agafar l’autobús, i anar a Tarragona a estudiar, on em quedava fins dissabte a la residència Sant Jordi. Ja en aquella època, tot i no tenir encara consciència independentista, ja em mirava tot allò relacionat amb els tòpics espanyols amb certa distància, com si fos aliè a mi. Malgrat tot, la sèrie fascinava un noi tímid i poruc com jo: la valentia, orgull i xuleria de Curro Jiménez, la ironia i picardia del Estudiante, la força, simplicitat i bonhomia del Algarrobo, els trets, els cavalls, la sensualitat de les taverneres, la mala punteria dels francesos, que encertaven els protagonistes raríssimes vegades i sempre al braç, la facilitat amb que queien estesos pel terra al mínim contacte...

Mirant-la ara amb altres ulls, crec que tenia força qualitat, i que estava fet amb cura, amb una bona ambientació, vestuari, etc. Però com totes les històries que s’expliquen, la visió que dóna dels fets és subjectiva. Els espanyols estan carregats de raó i bones intencions, són valents, honrats, forts, orgullosos, decidits, i un llarg catàleg de qualitats; en canvi, els francesos són febles, maliciosos, ambiciosos, maquiavèlics, egoistes.... (segueixo?). És una reducció simplista dels fets, falsa, i que segurament esdevé en tots els bàndols. Sí, d’acord, només es tractava d’una sèrie de televisió per a entretenir l’audiència. Només? És una forma d’explicar la història que va calant en l’imaginari col·lectiu, on “nosaltres” som molt, molt bons, i els “altres”, molt, molt, dolents. Potser la gent necessita creure que es troba al costat correcte de la història, o potser algú necessita que ho necessitem creure.

No pretenc criticar en excés la sèrie, no és aquesta la meva intenció, és un cas més com tants d’altres; però que ens serveixi per a reflexionar, i no caiguem en la mateixa temptació.

Defensar els nostres drets i manera de ser, no ha de representar, automàticament, criticar els dels altres, perquè els “altres”, en la majoria dels casos, som nosaltres.