Tarda d’agost. Breu parèntesi a la xafogor que s’agraeix. Amb
mon fill visitem les pintures rupestres d’Ulldecona. Sé que xalarà, perquè als
seus set anys el fascinen els primitius i la història en general; no sé per què
deu ser (mode ironia). El guia és molt didàctic; assaborim cadascuna de les
figures que es distingeixen, ens emocionem amb les que es deuen haver perdut, i
somiem amb les que resten amagades. Cent segles ens contemplen, i aquesta és
una xifra inimaginable per a un xiquet de set anys, i de difícil comprensió per
a son pare.
Els caçadors es troben en plena acció; els animals intenten
fugir, imagino que amb desesperació. Em giro per contemplar la vall que ens
separa de la serra del Montsià, on es devia desenvolupar tota l’acció.
El guia ens demana que no trepitgem una roca que amaga una
valuosa informació que, ignorants, no sabem veure. Amb el dit ens mostra el que
eren restes d’un foc, taques negres de carbó, trossets blancs de petits ossos
d’animals; una enciclopèdia, vaja, que agraïm que ens desvetlli. També hi trobaren
restes de sílex procedents d’Ulldemolins, al costat mateix del meu poble. Li
faig repetir al guia per si no ho he sentit bé. Es veu que fa deu mil anys ja
venia gent del Priorat per aquí; no sóc el primer.
El guia també ens parla de com van descobrir les pintures,
dels primers maldestres treballs per treure’ls a la llum que, en algun cas, destruïren
informació per a sempre. La curiositat humana, el nostre afany per descobrir,
ens ha portat a assolir moltes cimes, i ha resultat letal altres cops.
Finalment, ens confessa el gran dubte: què cal fer per
descobrir la resta de figures amagades sota la capa de sediments? Què cal fer
per garantir-ne la supervivència?
Que algunes figures hagin sobreviscut fina ara ha estat fruit
de la sort i d’unes condicions ambientals òptimes o, al menys, suportables.
Qualsevol acció humana que les modifiqui, des de la bona fe i la ignorància,
pot ser devastadora. Per tant, de moment, és preferible no fer res, deixar-ho
estar, protegir-les des de la distància.
Pot semblar frustrant per a la nostra insaciable necessitat
de posar els dits a tot arreu, però és una bona lliçó que cal admetre. Tant se
val si parlem de pintures rupestres, com de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada