La dona del comandant, a qui tothom anomena la comandanta, és un altre dels personatges de la novel·la El nostre pitjor enemic. Crec que amb la seva descripció, defineixo bastant el seu caràcter o, almenys, l'efecte que provoca a la gent que l'envolta (podeu conèixer una mica altres personatges en aquest enllaç)
.
La comandanta atresora una bellesa que anuncia, d’alguna manera primitiva i animal, la imminència de perills, la conveniència de posar distància per protegir-se i, malgrat tot, la necessitat de sepultar la prudència. No és de bellesa canònica; el seu truc no rau en la perfecció, sinó en el magnetisme. El rostre, esculpit amb decisió per mans agosarades a qui no els tremolà el pols, no mostra l’encant d’unes corbes que supliquin carícies; dibuixa angles que les exigeixen. Els pòmuls són cims inaccessibles i, per tant, amarats de desig. Mira al voltant com un jutge fart de ser magnànim, que acumula una rancúnia que algú haurà de pagar. El nas, llarg i prim, esdevé pàtria i frontera, tribunal que parteix en dos el món. Quan respira, amb una imperceptible dilatació de les aletes inferiors, reparteix justícia. La tasca de botxí la reserva als seus ulls, que llueixen amb encant de destral afilada, però no com un càstig; és el premi que destina als guerrers més agosarats. Com calia esperar, tampoc es mou amb suavitat, sinó dictant sentències; a cadena perpètua, en el millor dels casos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada