Habituat a descriure de forma molt subtil
els personatges dels meus contes, he hagut de tarctar de forma diferent els
habitants d’aquesta la meva primera novel·la, El nostre pitjor enemic. Abans de donar-los veu i de
posar-m’hi a conviure durant tants mesos d’escriptura, els he hagut de conèixer
millor i, per tant, estimar-los. He hagut de prendre decisions per ells que mai
han estat fàcils per a una persona indecisa com jo. Els he posat rostre,
sentiments, passat… Una feinada per a mi! No m’he vist amb cor de posar-los
nom, potser per mandra, potser perquè d’aquesta manera ens representin millor a
cadascú de nosaltres i les nostres pors. De la mateixa manera, no he situat
l’acció ni en un lloc ni en temps determinat. Em refereixo a ells simplement
com a el comandant (el protagonista), la comandanta (la seva dona), el mariscal
(son pare, absent i omnipresent alhora), el general (el “monstre” a qui ha de
vigilar), el sergent i el caporal (dues peces que l’ajuden en moments
determinats, de la partida, com el cavall i l’alfil).
El comandant és un dels típics personatges
que apareixen als meus contes, que ben bé podria titular-se L’home invisible.
Aquesta mena d’homes “invisibles” em desperten molta tendresa i solidaritat. Es
tracta de persones que arriben a un bar o a la feina, s’aproximent a un grup de
coneguts que estan conversant, i ningú es gira per a saludar-lo, tothom
continuna indiferent a la seva presència mentre ell esbossa un tímid “bon dia”
pràcticament inaudible que no obté resposta. I cada vegada, el bon dia és més i
més fluixet, fins que el personatge es guanta la fama d’antisocial, antipàtic o
tancat. La meva solidaritat cap a aquesta mena de personatges ha impulsat
aquesta novel·la i gran part de la meva obra; herois invisibles, derrotats,
vícitmes també d’ells mateixos.
El nostre comandant té una aparença molt
visible, tot i que maldestra, i malgrat la seva elevada estatura, que es va
vinclant amb els anys, no deixa de ser invisible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada