Etheria, de Coia Valls

Últimament m’agrada comentar els llibres a mig llegir, perquè la majoria de llibres ja no me’ls acabo, i no perquè no m’agradin, sinó perquè la trama, perquè el final, no és el que més m’interessa; m’interessa el camí. Perquè un llibre és un camí per on avances de mà del seu autor/a, però només al principi, o només en part, perquè també vas de la mà de tu mateix i les teves experiències, perquè un llibre, com també un camí, és el paisatge i ets tu mateix.

Un llibre ( i també un camí) és sobretot emocions, i no cal arribar al final del llibre per trobar-les, com tampoc és imprescindible arribar al final del camí. I aquestes emocions poden trobar-se en un sol capítol, en una frase, en una paraula.

I Coia Valls, un cop més, ens presenta a Etheria un camí, un viatge, per on transcorren, entre altres, dues dones. Els fets tenen lloc al segle IV, basats en personatges reals, i per això el llibre es trobarà a la secció de novel·la històrica, però cada cop trobo més imprescindibles, i fins i tot molestes, les etiquetes. El llibre parla d’emocions, d’idees, d’un moment històric de crisis en què les idees bullen, es replantegen , i tant se val el segle on tinguin lloc, perquè sempre, eternament, l’ésser humà es replanteja les idees, afortunadament.

Dues dones, l’Etheria i la Irene, representen dues formes diferents d’entendre el món, la fe. Diferents?

Un dels llibres que més m’ha marcat és Incerta glòria, de Joan Sales, i en ell hi ha una frase que sempre recordo: “La gent no ens hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments”.

Us deixo algun fragment:

“està descobrint que la fortalesa conté aspectes més subtils. No n’hi ha prou ambla determinació ni tampoc amb el desig. Cal burxar molt endins per mantenir el camí traçat quan el dolor es fa molt intens.”

“Quan viatges tot sembla regir-se per sensacions bàsiques, contraposades, i sembla que no hi hagi temps per als matisos, els dubtes, les penombres. Però aquests encara hi són, es van quedant als plecs de la memòria. Sigui quin sigui el final de l’aventura que porten entre mans, ja res no li semblarà igual.”

“En aquell temps brevíssim per a l’amor, en Gai pensa que els ésser shumans no acaben d’oblidar mai com una vegada van néixer lliures de pecat.”

"Simmac li va ensenyar des de ben petita que la vida era difícil, que no podies aturar-te a contemplar-la sense sortir-ne esquitxat." 

.

 Més comentaris i informació sobre el llibre

  Diari la República

Illa dels llibres