El nostre pitjor enemic, fragment

Un fragment de la meva novel·la El nostre pitjor enemic, de Cossetània Edicions:
.

El comandant n’ha gaudit poques, d’autèntiques primaveres. Enyora aquell abril, les gotes de pluja que somreien agafades a les flors més senzilles del bosc, que el caporal li ensenyà a identificar amb un nom i una emoció. Els insectes dibuixaven vols que seguien amb el dit, i n’imitaven el brunzit entre rialles. Els colors despertaven, enganxats als pantalons quan s’aturaven per seure i repassar les lliçons de la vida. Agafar-se tan fort a aquell record, preme’l entre els braços sense deixar que circuli la sang, és una tàctica errònia. S’instal·la a l’excusa que el món no li ha donat alternatives, no li ha ofert la mà amiga que necessita per deixar-se anar.