Equivocar-se és de pares

En un anunci d’algun curs d’anglès per correspondència (un més amb els que cada any ens assetegen al mes de setembre aprofitant l’esperit amb què arrenca la nova temporada escolar), un xiquet entra a l’¡habitació i li crida al seu pare, amb aquella energia que desprenen quan acaben de fer un descobriment: “no és club, sinó clab!” (ho he escrit tal com sona fonèticament). El pare fa cara de circumstàncies i somriu una mica avergonyit pel seu mal anglès.

Sembla ser que el seu fill aprendrà molt millor aquest idioma, i que les futures generacions faran oblidar per sempre aquest anglès macarrònic amb què intentem, de forma estèril, dissimular el nostre pèssim accent.

Aquest xiquet haurà descobert que son pare anava errat. És un moment transcendental en la vida d’un home, tant per al pare, com per al fill. El pare no és invencible, no és infal·lible, no sempre té raó, s’equivoca, és humà. Això desconcerta al principi, pot fer trontollar les bases on cimentem la nostra seguretat i, alhora, demostra que ens fem grans, amb la càrrega d’orgull que representa per a l’un, i de nostàlgia per a l’altre.

Recordo quan vaig guanyar la primera partida d’escacs a mon pare, i anys més tard, una tarda, quan acabàvem de plegar avellanes i ens va demanar a mon germà i a mi que carreguéssim els sacs d’avellanes, coster amunt de la Ronadella. Era estrany, perquè mon pare era, als meus ulls, l’home més fort del món.

A partir d’aquell moment me’l vaig mirar, segurament, amb més tendresa.

Ara, em trobo en aquell moment fugisser en què mon fill em diu encara, mentre m’abraça, que sóc el millor pare del món, i que, fins i tot, hauria pogut jugar a bàsquet perquè sóc prou alt. Però, quan em lamento que estic cansat o em queixo que em fa mal alguna cosa, també em diu, de vegades, que sóc un papa “potxo”. Estic al límit, a la frontera entre el papa invencible i el papa humà.

No importa, perquè algunes vegades, encara noto com m’ajuda la força de mon pare, tot i no ser-hi, tot i les seves derrotes i els seus errors. Perquè els pares som vencibles, som fal·libles i, per damunt de tot, estimem de forma inquebrantable.