Música secundària, de Josep Igual

Música secundària, de Josep Igual

Sinopsi

A "Música secundària" seguim un bon tram de les peripècies vitals d'un músic solitari. La narració esdevé també un retrat de l'època dels anys vuitanta i noranta en les nostres societats a mig camí entre els substrats atàvics i les modernitats. Novel·la guanyadora del IV Premi de Narrativa Breu Ciutat d’Amposta.
Comentari

No em calen gaires línies per descobrir l’estil Josep Igual, ni per reconèixer el seu to agut, intel·ligent, amarat d’un pessimisme realista, o de realisme pessimista, com vulgueu.

Les seves paraules no són fruit de l’atzar, sinó tesel·les escollides amb cura per un meticulós artista de mosaics literaris. El món se’ns presenta travessat pel seu bisturí de llimona; àcida, evidentment.

La seva acurada tasca de triar paraules, de macerar-es, de salpebrar-les, de donar-los el to just de coció, ens convida a ser gurmets, i la palla brilla per la seva absència. El seu hàbitat natural és la literatura breu, i en aquest medi m’hi sento còmode, tant seval si conrea poesia, contes o dietarisme. Però amb Música secundària es retroba amb un gènere que no li és aliè; la novel·la; breu, evidenment.

El protagonista és un músic dels anys vuitanta, que viu i sobreviu en territori perifèric, tant físic, com potser moral. Té unes quantes idees clares, diverses línees roges que es promet no trasvessar (en alguns casos fracassa), i uns gustos musicals precisos, que es reserva per a la intimitat o en comptades ocasions. El més habitual és trobar-lo en bodes, festes de poble o en algun bar, teclejant de forma professional l’enèssima cançó de l’estiu, quan no pot evitar que li demanin, que és quasi sempre.

És un Quixot modern, ancorat en uns ideals que ja resulten anacrònics, fidel a una forma seriosa d’entendre la música i la feina, sense concessions a les notes enllaunades, encara que el fred de l’hivern li congeli la punta dels dits. No du llança, potser algun whisqui, i el seu cavall és el teclat. Escuder fidel? No, només alguns acompanyants per fer duets que, inevitablement, mai no acaben bé; com l’amor (per què li diuen amor, quan li volen dir soledat?)