Ahir, presentació a la Biblioteca d'Amposta dels dos llibre que he publicat enguany: No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), i EL nostre pitjor enemic (Cossetània).
M'acompanyafa una de les persones que coneix millor la meva obra, i que s'ha llegit tots els meus llibres, Emigdi Subirats. També me'ls ha presentat quasi tots, en algun lloc o un altre, però en aquesta ocasió era una mica diferent. Els meus reculls de contes sé quin efecte causen, l'Emigdi n'ha parlat mols cops, i m'intrigava escoltar què li havia semblat la novel·la. Tot just abans de començar m'avança que em sorprendrà el que dirà.
Però abans, explica el joc i el fil conductor que guien No és la derrota, sinó el vent, la seva voluntat de veure els objectes, les situacions, la vida, des de diversos punts de vista.
I quan parla de la novel·la, cita expresions com "sorpresa", "el plaer de llegir", o "la capacitat descriptiva".
Dos llibres, dos gèneres, dos estils?
No ho sé, el recull de contes, adreçat a un públic de 12-14 anys (i a tothom en general), intenta ser més planer, amb més humor i enginy; la novel·la és més elaborada, amarada d'un to de tristesa, de poesia.
Però en el fons parlen del mateix tipus de personatges, bé sigui un mitjó tirat al carrer o d'un comandant no-ningú, de gent caiguda, desorientada... però mai, mai, derrotada, sin o volen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada