renovar

Tinc cita prèvia per renovar el DNI espanyol. Tenia esperances que no hagués calgut, innocent. Sóc puntual, i porto el dietari L’incert alberg, de Josep Igual, per llegir mentre m’espero; però em criden de seguida. El tracte és amable, eficient i en castellà. L’agent m’agafa el vell DNI i el mutila d’una estisorada, cosa que té cert morbo, mentre li busco alguna simbologia al gest. Me’l torna; “de recuerdo”, diu. Ara tot és digital, i per a agafar les empremtes ja no cal embrutar-te els dits. Poso líndex dret, després l’esquerre (ambdós lateralitats han d’anar a una en qüestions d’identitat nacional), i em demana que premi amb més força; sóc excessivament prudent. Mentre esperem que es resolgui alguna incidència informàtica, un altre agent porta una petició d’alguna policia local, no recorda quina: demanen que s’atengui una renovació de DNI a partir del 10 de novembre; el titular, un noi sense recursos, diuen, no disposarà dels diners de la taxa, 10,60 euros, fins llavors. La realitat és molt crua.

Em donen el DNI nou. Potser ja no em caldrà renovar-lo d’aquí deu anys. El Procés ja haurà acabat; sí, no?