EL nostre pitjor enemic, a Cornudella

Dissabte passat, 5 de novembre, vaig presentar El nostre pitjor enemica la Biblioteca de Cornudella de Montsant. És la presentació més difícil, precisament per jugar a casa, amb la família i amics entre els assistents, davant gent que em coneix de tota la vida, que en mirar-me encara veuen el xiquet tímid que jugava al carrer, o que anava a comprar a les botigues del barri, el fill de, el germà de.

El bagatge de presentacions i actes que porto al darrere és un bona bona cuirassa contra l’excés d’emoció, i aprens a controlar-la (no sempre, mai del tot), i et permets gaudir més del moment. Per això, mitjor hora abans de començar l’acte pujo carrer Sant Isidre amunt i arribo al Casal Jaume I sense recança. La porta de ferro està entreoberta. Dins és fosc, però en entrar es detecta la meva presència i s’encén la llum de les escales: pujo. Dalt ja m’esperen l’alcalde, Salvador Salvadó que, sempre molt amable i agraït amb la meva persona, donarà inici a l’acte, i el regidor de Cultura, Salvador Olivé, i la Pili, la bibliotecària i amiga, sempre atenta i preocupada per tots els detalls, i el Joan Carles Jansà, amant de les lletres i col·laborador de la Jornada Literària (tots dos llegiran, per sorpresa meva i com a regal, un fragment del llibre). Pocs minuts més tard arriba el Francesc Valls Calçada, a qui vaig encarregar la presentació, escriptor i amics de lletres, un membre més d’aquesta família literària i d’emocions que vaig col·leccionant amb els anys, i que és un dels grans tresors que m’ha donat el fet d’escriure. L'aire és distès, i fem bromes que es queden en el camp de la intimitat.

Família, amics i coneguts van ocupant les cadires; només els més agosarats, la primera fila, com és habitual.

I escolto molt atent les paraules del Francesc, i comprovo que moltes coincideixen amb anteriors presentacions de la Sílvia Veà o de l’EmigdiSubirats, i em fa feliç comprovar les reaccions que ha despertat el llibre, i a poc a poc perdo els dubtes i incerteses que em provocava aquest artefacte anomenat “la meva primera novel·la”. Parlen de maduresa, de l’estil, de les emocions, de poesia, i donen pistes sobre qui pot ser el nostre pijor enemic.

Jo parlo de la batalla mantinguda amb el llibre, cos a cos, de la lluita amb les inèrcies del contista que tinc dins, de reflexions que he volgut transmetre amb el llibre, o que el llibre m’ha transmès a mi, sobre qui comanda la nostra vida, si el destí o l’atzar, sobre la dosi d’amor que tots necessitem, febles i forts. I procuro no parlar més del compte, perquè li havia assegurat a mon fill que l’acte no seria gaire llarg. Tot i haver escrit dos novel·les, encara són amant de la brevetat, o esclau.