I si no, tres

Fa unes dies, en mirar un pot de pintura, vaig recordar una petita anècdota amb mon pare (sembla mentida la capacitat evocadora que pot tenir un objecte senzill). Mon pare era bàsicament paleta, però sabia fer, i feia, de fuster, de ferrer, d’electricista, de lampista, de pintor... Al contrari que jo, que canviar una bombeta fusa ja em fa angúnia. Un dia que estàvem pintant, ell va fer broma sobre les instruccions d’ús que es llegien al pot: “déle una capa, y si no queda bien, déle dos”. Ens feia gràcia aquella evidència tan simple, i ens imaginàvem una possible continuació: “y si no, tres”.

Dècades després, la visió d’aquest pot de pintura em fa saltar en el temps; no recordo el lloc, ni el dia, ni l’any en què va passar, només la sensació, que no és poca cosa. I el xiquet amb una mica més d’experiència al cos que sóc, es posa a rumiar. Potser aquestes instruccions evidents, i en aparença innecessàries, ara prenen sentit. Potser parlen de tenacitat, de constància, de convicció, de l’anhel de no rendir-se. Potser parlen de com era mon pare, de l’exemple que em va donar.

Potser no parlen de pintura. Potser parlen de la vida.