Sóc un maldestre crònic. La meva relació amb tota classe
d’aparells mecànics, electrònics, elèctrics o altres tortures similars, no és
d’amor-odi, sinó d’odi directament o, en el millor dels casos, d’indiferència.
De forma periòdica, aquests aparells que m’envolten i que algú ha decidit que
són imprescindibles (segur?) s’espatllen i, sovint, seguint alguna mena de pla
malèfic o de conxorxa còsmica, més d’un es posen d’acord per a espatllar-se
alhora.
Armat amb la meva manca de destresa, i sense gaire èmfasi, de vegades els agafo,
me’ls miro, com si busqués algun ressort que s’autoinculpi de l’avaria. Altres
cops els deixo en repòs, i recolzat en la innocència que des de sempre
m’acompanya, després d’unes hores o d’uns dies, els agafo de nou, i premo el
botó corresponent amb l’esperança que funcioni, que s’hagi reparat sol. No,
normalment no funciona, però, malgrat tot, continuo confiant, tossudament, en
la màgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada